FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!

Per celebrar la diada Sant Jordi POPULART ha editat un llibre de fotografies, que van acompanyades de citacions de diversos autors, sobre la crítica situació actual.

Si us ha agradat, re-envieu-lo!

http://populart.plisweb.com/1/altres-publicacions

"Mare i Filla" de Javier Garcés

Magnífic reportatge fotogràfic sobre el procés d'elaboració de la parella d'escultures "Mare i filla" de Javier Garcés.

LES "PRESONS ESPIRITUALS" D'ANGEL CAMINO

Àngel Camino va néixer en un poble de Valladolid, però va passar la seva infància i primera joventut al País Basc. Anava per químic, tot i que la vena artística ja apuntava des de molt petit, i l’any 1972, encara amb 19 anys, ja va fer unes pintures murals a la Universitat Laboral d’Osca on llavors estudiava Química Industrial.

 Un any després, coneixeria una persona que li va canviar la vida i el destí: Jorge de Oteiza, un dels més importants escultors del segle passat. El va conèixer a Bilbao i a Aranzazu. La influència d’Oteiza en l’Àngel fou curta però intensa. I tot i la profunda revisió analítica a la qual ha sotmès aquesta influència del mestre, encara a principis d’aquest mes, al seu estudi del Penedès, comentant una peça seva es remetia al concepte del buit, de l’espai i de la llum d’Oteiza.

Sigui com sigui, a l’Àngel, després del seu pas per Aranzazu, se li fa evident una certesa que l’acompanyarà tota la vida i que sovint expressa així: Siempre he querido mover piedras. Ser escultor. Para mí es una forma de ser y de vivir[1]. Afirmació que sovint matisa dient que ell no és escultor; que només mou pedres i que en fer-ho, es posen en ordre tant les seves formes com els seus continguts.

La seva formació, després de Deba continua a Barcelona, a l’Escola Massana, a l’Atelier 17 de Paris amb Hayter, etc. A poc a poc, el seu procés d’aprenentatge va prescindint de referents externs i es centra en un treball de recerca personal íntim i solitari. Això no li impedeix la col·laboració amb altres artistes en diversos projectes col·lectius o múltiples simposis internacionals d’escultura en els que és convidat (des de Canterbury fins a Corea, de Mondragón a Barcelona o a Italia).

Aprèn i ensenya. Sobretot durant els anys setanta i vuitanta –ara ja fa temps que ha abandonat la pràctica docent- en els que entre altres activitats és professor del taller de gravat i escultura de l’escola Illa de Sabadell, de l’esmentada Escola Masana, de l’escola de gravat de Calella o de Llampaies, portant també a terme cursos experimentals de gravat per a infants a l’Hospitalet i a La Caixa.

 

I no para mai, perquè l’Àngel és, abans que cap altra cosa, un inconformista, un investigador, una persona conscient que el que ens queda per aprendre sempre és molt més immens que allò que sabem. I amb una serietat i una contundència que li són pròpies, ell expresa així el seu neguit: Con mis esculturas busco respuestas a preguntas que conducen a otras preguntas. El artista es un receptor que intenta ordenar el caos. Crear es un acto de resistencia que a veces genera esperanza y a veces frustración, desengaño. Es una obsesión, un viaje hacia adentro, un lugar de catarsis o de lucha contra uno mismo en el que, generalmente, siempre se acaba perdiendo[2]

Crec que en aquestes paraules queda molt ben reflectit el caràcter auster, tossut, introvertit, gairebé monacal i d’un lliurament incondicional i radical al seu ofici. I sobretot, sempre, amb dignitat. Una dignitat i una coherència mantinguda fins i tot en els moments més difícils. I no només en els temps de l’estudi al carrer Sors de Gràcia. L’Àngel mai ha ajupit el cap davant cap menjadora.

Probablement en aquest radicalisme seu trobaríem l’explicació del perquè, malgrat la força i la contundència expressiva del seu treball, hagi estat tan poc beneficiat per encàrrecs d’obra pública, per part de les diferents administracions. Tot i això, té magnífiques obres de caràcter monumental, escampades arreu, com la magnífica GUK al parc Juan Urrutia de Amurrio o a Corea del Sur, Begues, Fuerteventura o moltes altres, i ha obtingut diversos premis (tant de gravat com d’escultura), beques, reconeixements i distincions.

Fins ara hem parlat sobretot d’escultura, però l’Àngel és també un magnífic gravador. Ja hem parlat de la seva extensa experiència docent en aquest terreny. Són reconegudes, entre la gent del ram, les seves aportacions tècniques en aquest ofici, que el van portar a divulgar la seva recerca sobre “Cobrents, mordents i suports en el gravat contemporani”, tema d’alguna conferència seva sobre aquestes qüestions i d’un llibre pendent d’edició, que un dia o altre hauria de veure la llum en benefici del progrés d’aquesta tècnica artística ancestral.

Com que el vaig conèixer com a gravador, a vegades he dubtat de si és un escultor que fa gravats o si és un gravador que fa escultures. En el seu cas, la fonda interrelació i complementarietat entre ambdues tècniques –com és ben evident en aquesta mostra de les “Presons espirituals”- fa que sovint apliqui tècniques del gravat a l’escultura o a la inversa. Ben mirat i en definitiva: què és una planxa de gravat calcogràfic sinó un baixrelleu?

Algú es pot demanar pel sentit d’aquestes “Presons espirituals” que avui ens presenta. Dues cites de l’Àngel seran més explícites que el que jo pugui dir al respecte: “De la oscuridad surgió la luz. Junto a la luz, nació la sombra. Sin luz no habría formas y sin formas no habría materia. La luz y la sombra muestran la corporeidad de los objetos, de las esculturas. En medio de este mundo de claroscuros, el escultor no hace nada más que repetir, de forma inconsciente, el acto originario de la creación. Avanza solo, a través de la oscuridad, guiado por alguna luz o algún reflejo. Muchas veces se detiene atrapado en medio de la sombra, prisionero de sus miedos de sus jaulas. Sólo la mezcla justa de luz y sombra hacen avanzar al escultor”. (...) “Nuestras cárceles no tienen muros físicos. Son cárceles construidas por nuestra propia mente. Jaulas. Vivimos, muchas veces sin saberlo, atrapados en ellas. A veces las necesitamos como escapatoria. Para no salir. Para escondernos y desaparecer”.[3]

Francesc Carbonell

Capmany, abril de 2012

---

[1] 2009.- PUIG, PEP. “El viatge interior” Magnètic films

[2] Ídem anterior

[3] Ídem anterior

PODEU VEURE IMATGES DE L'OBRA QUE EXPOSA A POPULART

CLICANT A AQUEST LINK

http://populart.plisweb.com/23/obra

"PRESONS ESPIRITUALS"

El proper dissabte 31 de març, a dos quarts de vuit del vespre, s'inaugurarà en l'espai monogràfic de POPULART (www.populart.cat) gravats calcogràfics i escultures de l'artista Ángel Camino (Valoria la Buena, Valladolid, 1953), en una exposició que duu per títol “Presons espirituals”. L’exposició romandrà oberta fins el 24 de juny, tots els caps de setmana, des del matí del dissabte fins al migdia del diumenge, (per a més informació veure www.populart.cat).

“Endinsar-se en l’obra d’Àngel Camino és submergir-se en un doble viatge, el del recorregut creatiu que les seves obres ens presenten, i el del camí interior del propi artista que reflecteixen.”

"Presons espirituals"
Gravat calcogràfic

“La seva lluita com artista, com escultor, constitueix una ascesi, una descoberta interior, que troba en la creació la seva raó de ser, el seu impuls per avançar. Així ens ho mostra en les seves obres, i el seu domini dels materials, del món dels sentits, esdevé una expressió de les emocions, dels patiments, de les inquietuds de la seva pròpia existència.”

“La seva trajectòria artística s’arrela en un profund fil atemporal que es repeteix generació rere generació i que uneix a tots els grans artistes al llarg de la història. En el seu cas, un fil comú amb Gargallo, Brancusi o Henry Moore que neix de la necessitat d’integrar-se en la dinàmica profunda de la creació primigènia a través de la matèria i de l’absència de matèria, que ja trobem en la mateixa natura en el buit d’un tronc o en el forat que el temps ha erosionat en la pedra.”

"Presons emocionals"
Gravat Calcogràfic

“Els seus gravats ens mostren que és un pintor de la matèria al transformar-la també en colors i textures que completen la seva expressivitat artística, obrint alhora nous camins d’experimentació d’un llenguatge revelador de si mateix i més tard dels altres, perquè provoca en l’espectador una transformació de la mirada.” 

"On és la veritat?"
Escultura en ferro forjat (25 x 60 x 70 cm.)

"Aquestes presons, materialitzades com a realitat simbòlica, ens transmeten així un crit d’alliberament, intrínsec en la seva forma, que l’artista vol compartir amb nosaltres. La combinació de la matèria i la seva absència, la transparència de la massa, com deia Gargallo, accentua la tensió emocional i vehicula el desig de l’artista de despertar la nostra capacitat de revolta davant els nostres límits, delimitats i forjats per la nostra pròpia por a la vida.”

Àngels Dalmau.

(Fragments del text introductori al catàleg de l’exposició d’Àngel Camino “El viatge interior”)

FESTIVAL DEL BOL

Un bon amic de POPULART, l'Eugeni Penalva, participa en aquest FESTIVAL DEL BOL que durarà només tres dies (del 9 a l'11 de març) al MUSEU DE CERÀMICA , Palau Reial de Pedralbes. Av. Diagonal, 686 de Barcelona. http://www.museuceramica.bcn.es/

L'INFORMATIU DE POPULART Nº 4

Acaba de sortir el número 4 de "L'INFORMATIU DE POPULART" 

Entre els continguts d'aquest quart número, destaquen:

•  Conversa sobre Joan Miró. 
•  Preludis i Lluernes.
•  El dit de Duchamp. Estètica per a indignats (I)
•  In memoriam.

Esperem que sigui del vostre interès. I si és així, feu-ne difusió!

PRELUDIS I LLUERNES

EXPOSICIÓ COL·LECTIVA D'HIVERN 

(FINS EL 18 DE MARÇ)

Els col·leccionistes d’art acostumen a tenir en una estima especial la peça amb la que van iniciar la seva col·lecció. A vegades, fins i tot l’exposen en un lloc destacat. No és mai la peça més cara de tot el conjunt; sovint és un objecte artístic considerat de segon o tercer rang però que pel propietari té tant o més valor que les peces amb una taxació més alta. I per això acostuma a mostrar-la amb orgull. Atribuint-li, més enllà dels valors econòmics especulatius, un valor de significació quasibé identitari, que deixa entreveure no només un punt de partida sinó l’afirmació d’unes conviccions, d’un propòsit, d’un capteniment estètic determinat.

Tant li fa el valor econòmic. La passió per l’art no es mesura amb aquest paràmetre pecuniari. És clar que no parlo dels especuladors, dels que quan miren un quadre no veuen altres colors que els dels bitllets que guanyaran en la revenda. Em refereixo als que es mouen per una passió tant o més forta que la cobdícia: l’amor a l’art. Una passió que no escollim. Que ens ve donada no sabem ben bé d’on, i que no està a l’abast només dels potentats.

Hi ha moltes persones humils, amb un gust estètic molt desenvolupat. No els és igual un bol de terrissa que un de plàstic, encara que el segon sigui més barat. No els deixa indiferents combinar d’una manera o altra els colors del seu vestuari o de les parets de casa seva. Valoren l’equilibri ecològic i paisatgístic d’uns entorns i no d’uns altres. Saben tancar el televisor quan l’espectacle sobrepassa determinats límits...

Alguns d’ells, de fet, han començat una col·lecció d’art sense saber-ho. Especialment en uns moments com els actuals en que tot és –o pot ser- art. La col·lecció d’objectes amb que ens hem voltat i que no ens són indiferents, que ens produeixen un plaer (estètic) i fan agradables els nostres espais vitals, que constitueixin l’atrezzo d’un període determinat de les nostres vides, no és la nostra col·lecció d’art? Que no té valor? En tot cas no té un valor especulatiu, però segur que té un valor emocional, fins i tot identitari, insubstituïble.

També hi ha qui va començar a comprar ( a les fires, a algun amic artista...) allò que es considera usualment un objecte d’art (un gravat, una pintura, una ceràmica no utilitària...) amb la intenció de “decorar” l’habitatge. Si aquesta persona va més enllà de l’esperit d’ornamentació inicial, i descobreix que està posseït per aquesta rauxa tant particular del gaudi estètic, patirà quan vegi que se li acaben els murs de la casa o els espais on poder ubicar cada vegada més objectes artístics...

Les exposicions col·lectives, quan no son fruit de l’al·luvió atzarós, ni el resultat final d’una absència de criteri selectiu, són talaies que permeten ampliar la panoràmica artística a qualsevol persona interessada, i encara més, a les que volen anar consolidant una incipient col·lecció. L’exposició col·lectiva de POPULART “Preludis i lluernes”, n’és un exemple. El visitant hi trobarà, a preus raonables, des d’obres d’un clàssic contemporani com Marcel Martí fins a artistes emergents com Karl Maue o Michel Lauwaert; pintura abstracta sobre tela de gran subtilesa gestual i cromàtica, com les obres de Jordi Gispert o els gravats d’Àngel Camino, al costat del realisme màgic de Vicente Huedo o José Luís Castaño; la contundència formal de les escultures de Josep Canals i expressivitat de Javier Garcés, dialogant amb la sensibilitat i els matisos de la ceràmica de D’Olors Bosch, Carlets, Eugeni Penalva o Lluís Heras i les joies d'artista de Núria Efe. Completa aquesta mostra la interessant col·lecció permanent que s’exhibeix a POPULART d’artesania de qualitat, entre la que destaquen interessantíssimes peces d’art popular africà.

Una exposició que torna a apostar –com ja va essent marca d’identitat d’aquesta jove galeria- per la bellesa; reivindicant encara la màgia de l’objecte artístic, com a dipositari de tots els intangibles que possibiliten l’emoció i el gaudi estètic. Una opció que contempla la frase del crític d’art i filòsof americà Arthur Danto, professor emèrit de la universitat de Columbia (cèlebre, paradoxalment, per les seves tesis sobre una suposada “mort de l’art” i sobre “l’abús de la bellesa”) que diu així: La bellesa és per l’art una opció i no una condició necessària. Però no és una opció per la vida. És una condició necessària per a la vida que ens agradaria viure.

Efectivament, una condició necessària per a la vida, no per a l’art; una condició sine-qua-non per a la vida de molts que estem posseïts per la passió per l’art.

PER A MÉS INFORMACIÓ VISITEU LA WEB DE LA GALERIA

www.populart.cat